De petita, era una alumna que tenia problemes
en l'institut perquè era la noia més grassa de la classe, em queien esbroncades per tot arreu, problemes a classe... No entenia per què
m'amenaçaven i em deien que vindrien a pegar-me. En alguna ocasió m'exigien que els donés alguna cosa que portava i jo hi accedia de mala gana per no tenir-hi més problemes.
Darrere de la noia feliç hi havia una trista
història.
Vaig començar a tenir una actitud
agressiva amb els meus pares. Els meus pares no m'entenien, em
preguntaven que si se'n reien de mi, però jo callava sempre.
Jo tinc germans
grans però mai hem estat molt units per culpa del meu comportament agressiu amb tot
el món. Vaig començar a comportar-me com els qui es ficaven amb mi amb els de casa, els meus pares em deien que
estava mal del cap ja que em feia ferides físiques.
Vaig començar a vestir com un noi del carrer,
contestava als professors, m'ajuntava amb males companyies, tenia comptes
falsos de Facebook... Fins que el meu germà gran va dir prou. Això no s'ho mereixien els nostres pares. Sobretot la nostra sacrificada mare.
El meu germà va establir-me unes normes estrictes, em castigava quan em portava malament i va aconseguir ajudar-me a sortir d'aquell pou en què estava a punt de caure.
Jo anava al grup 1r A, una classe d'un nivell
molt baix. Em vaig posar les piles, vaig començar a treballar a classe i, gràcies a això, no em va quedar cap assignatura per a setembre. Bé, gràcies al meu esforç i gràcies a les
moltes reunions que la meva mare va tenir amb la meva tutora en aquells moments.
El meu germà Salim, que coneixia molts professors
de l'institut, em deia que si no m'espavilava, acabaria treballant recollint brossa a les cases de gent rica.
Quan vaig començar 2n d'ESO, em van posar al grup B. Els dos primers
trimestres em van costar molt, però tenia una molt bona tutora, Sònia
Hernàndez. Una tutora que feia tot el possible perquè estudiéssim i aprovéssim. Em vaig esforçar i em van quedar només tres assignatures però, si no les recuperava, em farien repetir. Van ser les pitjors vacances de la meva vida, ja que els meus pares em van jurar per Déu (si juren, vol dir que no es faran enrere) que, si no les recuperava al setembre, no
aniria al Marroc de vacances.
Finalment, ells van anar el dia tres de setembre i jo el dia deu amb la meva tieta. Els exàmens em van anar molt bé i vaig
entregar els deures molt ben fets. El dia del lliurament de notes va venir la meva
cosina amb mi a l'institut perquè estava molt nerviosa i em tremolaven les mans. Me les van donar, les vaig mirar i em va donar tanta alegria que em va venir un atac i no sabia si riure, plorar o fer-ho tot a la vegada.
Des d'aquell moment vaig prometre'm:
- No canviaré la meva manera de ser per ningú.
- No deixaré que em facin mal.
- Tindré sempre present que la família és millor que tots els amics falsos que puguem tenir.
- Mai deixaré que facin mal a ningú.
- No deixaré per a demà el que pugui fer avui, perquè costarà el triple.
- Deixaré passar les males ratxes perquè són normals en la vida.
- No ploraré per gent que no valgui la pena.
- Confiaré en els meus pares com si fossin els millors amics.
- M'esforçaré sempre per tenir empatia per a entendre millor la situació dels altres.
Des d'aquell moment em vaig espavilar i, gràcies a aquesta experiència, valoro moltíssim les persones que em van ajudar, sobretot el meu germà gran
Salim. Vaig tornar a ser la noia feliç que encomana el seu somriure als altres.
Si algun dia et sents com m'he sentit jo, ja
saps que trobaràs en mi una persona que t'entendrà, sabrà escoltar-te i, en la mesura de les meves possibilitats, intentaré ajudar-te.
Confia en tu i, si treballes cada dia, tots els problemes tenen solució. Ah! I no oblidis mai somriure!
Sara Zariouh Azaoum, 3r ESO B